Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘*Matinals 2015 (rutes)’ Category

El Trill Associació Cultural del Terme d’Argençola organitza una sèrie de caminades sota el nom de “Matinals del Trill″.

MATINALS-JUNY-2015

 

RUTA:  CAMÍ DELS BONS HOMES / SANTUARI DE QUERALT – PEGUERA
(1a etapa del Camí dels Bons Homes)

Dia: diumenge 28 de juny de 2015
Sortida: Igualada (Hotel Amèrica) 8 h del matí (cotxes particulars), 3/4 de vuit Argençola (bàscula)
Ruta: Font Negre, Santuari de Queralt, font de la Vedella, riera de Tagast, Espinalbet, església de Sant Miquel, Coll d’Oreller o de l’Orier, pla de l’Estany, Coll de les Nou Comes, obaga de Nou Comes, Camí dels Planos, Pista de Peguera, font de Cal Coix, Peguera, Rasos de Peguera.
Distància total: 16 km
Tipus de ruta: lineal. La ruta no és circular, caldrà deixar cotxes al final de l’etapa.
Dificultat: mitjana (apte per a tothom amb un mínim de preparació)

Cal portar esmorzar i dinar.

Cal confirmar assistència al correu: associacioeltrill@gmail.com

PEGUERA-4

Rere la història dels Càtars: Camí dels Bons Homes

El Camí dels Bons Homes és un itinerari transpirinenc de aproximadament 200km que va des del Santuari de Queralt (Berga- Catalunya) al Castell de Montsegur (Arièja- França). Aquest itinerari rememora l’exili dels càtars occitans, anomenats altrament Bons Homes i Bones Dones, que promovien el cristianisme pur i senzill, basat en l’espiritualitat i en contra de l’autoritària, corrupta i ostentosa Església catòlica del S.XIII.

PEGUERA-2

Del Santuari de Queralt (Berga) a Peguera: entre trobadors luxuriosos i vilatans heretges

Descripció

Sortida de l’aparcament de la Font Negre, 30 minuts de pujada fins a la sortida de l’Etapa al Santuari de Queralt.

Inici etapa:

– 0,00 km (1.120 m). Queralt. Cal dirigir-se a l’esplanada del davant de l’església. Un monòlit assenyala el començament del camí. Cal anar cap a l’oest seguint la senyalització, vertical i horitzontal, del GR 107 per cercar el camí. Cal deixar a l’esquerra el camí d’accés a la cova de la Troballa (curiós edifici i capella modernista de formes agudes), que puja per unes escales, i baixar a mà dreta pel camí que s’endinsa en un bosc espès de faigs. Al cap de 250 m es passa la font de la Vedella. Se segueixen els senyals fins que se surt a una carretera asfaltada.
– 2,24 km (1.125 m), 0 h 32 min. Carretera de Castellar del Riu a Berga. Es gira a l’esquerra, a l’O. Als 70 m es trenca a la dreta, al N, i es puja pel vessant O de la riera de Tagast.
– 2,72 km (1.166 m), 0 h 41 min. Carretera BV-4243 de Berga als rasos de Peguera; se segueix durant 80 m a l’esquerra i es deixa per una pista que remunta a mà dreta cap a Espinalbet.
– 3,20 km (1.235 m), 0 h 53 min. Espinalbet. Es passa enmig del petit nucli de cases deixant l’església de Sant Miquel a mà dreta. El camí gira al NO, a l’esquerra, puja fins als prats de sota la Mare de Déu de Corbera i es dirigeix al NE seguint una pista ampla que es troba en el punt km 3,90 del recorregut.
– 4,48 km (1.411 m), 1 h 15 min. Coll d’Oreller o de l’Orier. Encreuament de camins. Es pren la pista de més a l’esquerra (N/NO) que remunta per dins del bosc. De seguida es deixa a mà dreta (km 4,64) una variant del GR 107 que passant pel costat del roc de l’Estany, baixa a Casanova de les Garrigues, masia restaurada dedicada a l’agroturisme, i pel Camí dels Planos retroba el trajecte a peu.
– 5,44 km (1494 m), 1 h 34 min. Bifurcació. Es deixa el mas de l’Estany a l’esquerra (O) i es pren a mà dreta (NE) un camí ample que voreja, també per la dreta, el pla de l’Estany, una extensa esplanada herbada rodejada de boscoses muntanyes que acollí en l’antigor un estany de grans dimensions.
– 6,53 km (1487 m), 1 h 50 min. Coll de les Nou Comes. Canvi de direcció. Es continua ara cap al NO per un senderó que davalla per l’esplendorosa obaga de Nou Comes, un ombrívol, humit i espès bosc ple de faigs, roures, boix i molsa. Es tenen bones vistes a llevant dels Cingles i la Soleia de Confós, i, al nord, de la Solana de Peguera.
– 7,86 km (1454 m), 2 h 09 min. Bifurcació. S’agafa el sender de la dreta (O/NO) que descendeix per la fageda fent ziga-zagues fins a desembocar al Camí dels Planos (km 8,27, 1389 m, 2 h 16 min), que se segueix per l’esquerra (NO), ara planerament, en direcció a Peguera. S’és a l’antic traçat del trenet que duia el carbó des de les mines de Peguera fins al punt de recollida. Es passa un petit túnel. Al final del tram pla, es travessa un torrent i es puja a la pista de Peguera.
8,81 km (1.420 m), 2 h 26 min. Pista de Peguera: cal seguir-la cap a l’esquerra, al NO. Més endavant, se’n troba una altra (km 9,39). Es continua en la mateixa direcció, deixant, més enllà (km 9,86) la desviació a l’esquerra que duu als anomenats Pisos.
– 11,08 km (1.580 m), 3 h 06 min. Es deixa a la dreta el trencall de la pista al coll de la Creu de Fumanya. Passat el revolt hi ha la font de Cal Coix (dinar). S’entra a Peguera.
– 12,66 km (1.612 m), 3 h 30 min. Peguera, antic nucli rural i miner, actualment deshabitat.

Final etapa.

Descipció de l’etapa:
http://www.camidelsbonshomes.com/pl24/etapes/id13/berga-gosol.htm

Per anar a buscar els cotxes, ens caldrà afegir uns tres Km més, agafant una sendera a l’esquerra del poble de Peguera, que ens portarà de pujada fins a Rasos de Peguera.

– 15,66 km, (1.850 m), 4h 30 min. Rasos de Peguera

PEGUERA-3

EL CAMÍ DE L’ÚLTIM CÀTAR

El context històric del Camí de l’últim càtar
Guilhem Belibasta va ser l’últim perfecte o sacerdot càtar conegut. Nascut cap al 1280 a Cubièra (Cubières, Llenguadoc), va unir-se al catarisme a començaments del segle XIV quan aquella manifestació religiosa ja havia entrat en retrocés. La Inquisició estava, aleshores, ocupada en una ofensiva per contrarestar una esporàdica revifalla deguda, especialment, a l’activitat dels germans Guilhem i Pere Authier, ambdós relacionats amb el vescomtat català de Castellbò. Pere Authier va ser capturat el 1310 a Castèlnòu d’Arri (Castelnaudary), jutjat i cremat viu a Tolosa el 1311 (l’inquisidor del moment, Bernat Gui, va inspirar el personatge homòleg a la novel·la “El nom de la Rosa” d’Umberto Eco).
Bélibasta i el seu mentor, Felip d’Alairac, van ser empresonats a Carcassona l’any 1309. Fets escàpols, van passar a Catalunya, on els seus destins se separaren. Després de viure, entre altres indrets, a Berga, Lleida, Flix, Prades i Tortosa, Belibasta s’establí definitivament a Sant Mateu del Maestrat, País Valencià, on va congregar-se una petita comunitat occitana. Arnau Sicre, fill d’una dona càtara a qui s’havien expropiat les propietats i amb la intenció de recuperar-les –segons un pacte amb el bisbat de Pàmies (Pamièrs, Llenguadoc)-, va enganyar Belibasta perquè oficiés elconsolament (sagrament absolutori) a una dona de bona casa. Acompanyats d’una petita comitiva, van dirigir-se al nord del Pallars. Arribats a Tírvia, aleshores dins dels límits del vescomtat de Castellbò, Sicre delatà Belibasta. Ambdós foren traslladats a Castellbò, on romangueren empresonats. Lliurat pel bisbe d’Urgell al bisbat de Pàmies fou jutjat a Carcassona el 1321 i cremat viu a Vila-roja del Termenès (Villerouge-Termenès).
Com a detall curiós, es coneix una frase (podriem dir que va ser de caràcter premonitori) enunciada pel Guilhem Belibasta abans de la seva execució, va ser: “D’aquí 700 anys el llaurer reverdirà”, amb el llaurer simbolitzava l’amor dels càtars. La curiositat és que 700 anys després estem recordant els càtars i la vida d’aquest últim càtar.

Pinzellada sobre el Catarisme:

El catarisme va ser un moviment religiós “herètic”, des del punt de vista de l’església catòlica, vinculat amb corrents gnòstics i dualistes del primer cristianisme. Durant els segles XII i XIII es va estendre amb molta força entre les classes cultes i la noblesa d’Occitània. L’èxit del moviment suposava una amenaça ben real per a la influència romana, tant que, finalment, el Papat va promulgar una croada contra l’”heretgia” càtara o albigesa (el focus inicial se situava a Albi). Les conseqüències de l’anorreament del catarisme estan lligades amb el rumb que va prendre la Catalunya medieval i el conjunt d’Europa: de fet, el Papat i la monarquia franca van veure en la seva eliminació una oportunitat per a la restitució dels vells imperis romà i carolingi, el símbols d’un vincle entre els poders terrenal i religiós anhelat pel Papat. En definitiva, la croada va ser, també, l’excusa per a l’expansió francesa cap al sud i es va fer a despit de l’incipient estat occità i català aleshores en procés de formació.

La derrota de Muret (1213), on va morir el rei Pere I -un fet històric excepcional-, va significar l’inici de la fi del catarisme però, també, del tràgic declivi polític d’Occitània, de la seva brillant cultura i del seu idioma i el canvi substancial de la política catalano-aragonesa, que durant el regnat de Jaume I va girar-se definitivament cap al sud i enllà del mar (els actuals País Valencià i les  Balears).
Els darrers reductes càtars van desaparèixer de Catalunya a començaments del segle XIV després de la mort de Belibasta.

Informació ressenya caminada: http://www.camidelsbonshomes.com/

 

Anuncis

Read Full Post »

POBLET-1

POBLET-2

POBLET-3

POBLET-4

Read Full Post »

El Trill Associació Cultural del Terme d’Argençola organitza una sèrie de caminades sota el nom de “Matinals del Trill″.

MATINALS-DEL-TRILL-2015

 

RUTA:  BOSC DE POBLET / CASTELLFOLLIT – MOLA D’ESTAT

(ruta circular per al P. N. I. N. de la Vall del Monestir de Poblet)

Dia: diumenge 31 de maig de 2015
Sortida: Argençola 8 h del matí (cotxes particulars)
Ruta: Área de lleure de Castellfollit, barranc de l’Argentada, Font del LLop, Coll de la Mola, Pic de l’Àliga, Mola del Guerxet, Mola del Quatre Termes, Mola d’Estat, les Tres Creus, Cova Fumada, Coll d’en Perroi, barranc de Castellfollit, Pla de l’Óssa, la Font Negra, Casa Forestal de Castellfollit.
Distància total: 14 km
Tipus de ruta: circular
Dificultat: mitjana

Dinar pícnic: a les 2 h a l’àrea de lleure de Castellfollit. Cadascú porta alguna cosa per menjar i beure i ens ho repartim entre tots.

Cal confirmar assistència al correu: associacioeltrill@gmail.com

POBLET-1

LA VALL DE L’ARGENTADA

– L’orografia i els materials geològics.

La vall de l’Argentada, topònim que ve donat per les antigues explotacions de plata realitzades en la part alta del barranc i començades en època romana, forma part de la xarxa de barrancs que drenen el vessant nord del nucli orogràfic de les Muntanyes de Prades acarades a la vall del riu Francolí, una vall per on s’escolen les aigües del barranc de l’Argentada, obert a ponent fins a aiguabarrejar-se amb el barranc de Castellfollit, i que alguns autors també anomenen com a barranc de l’Argentera.

Aquest indret forma part d’una àrea força accidentada, ja que en poc menys de dos quilòmetres i mig, entre la seva capçalera i el seu final, hi ha un desnivell de gairebé 500 metres. L’aspecte de la zona és impressionant, ja que el cercle de cims que envolten l’Argentada superen els 1.000 metres d’altitud en diverses ocasions: el Roc o Pic de l’Àliga (1.052 metres), el Tossal Ras (1.087 metres), i assolint-se a l’extrem sud-oest, ja al límit amb la capçalera del barranc de Castellfollit, els 1.122 metres amb la prominència de la Mola del Guerxet. Els materials són granítics i pissarrosos, morfologia que dóna una aspecte força singular a la zona, amb presència de relleus en forma d’agulles i de tarteres als seus peus, essent aquest tipus de paisatge granític especialment visible al nord de la vall. Entre les muntanyes que l’encerclen, el barranc sobre en direcció nord-est cap a la Pena, pel Coll de la Creu de l’Ardit; i cap al bosc del Guerxet, en direcció sud-sud-est, pel Coll de la Mola.

Jordi Amorós.: “La Vall de l’Argentada”

POBLET-2

– La llenya, les carboneres i les mines.

Del bosc de Poblet, pràcticament fins a mitjan segle XIX, eren els monjos del monestir qui en tenien cura, i per tant també eren els qui en treien profit. Temps enrera l’ofici de llenyataire no existia com a tal, ja que dita activitat l’exercia molta gent, especialment dels nuclis rurals. La necessitat de llenya, cada vegada més acusada, va fer que apareguessin subministradors i és així com sorgeix, més recentment, l’ofici de llenyataire o serrador, persones que treballaven exclusivament amb llenya.

En les concòrdies i pactes amb els pobles veïns que també volien participar de l’aprofitament del bosc de Poblet, sempre es remarcava que la llenya s’havia d’obtenir dels arbres morts i caiguts de la rama, però això no sempre es complia i molts veïns tallaven arbres ben vius per fer-ne llenya, segurament perquè dels morts no se n’extreia la que es necessitava. D’aquest període, en què el monestir explota el bosc, no es té cap dada que digui les quantitats de llenya que se n’extreia. L’única referència que s’ha trobat és en la comptabilitat de la granja de Castellfollit i que fa esment als ingressos efectuats al segle XV per veïns de Prades, Rojals, Vimbodí i Montblanc que satisfeien certes quantitats de diners per les tales fetes dins el bosc de Poblet. Tanmateix, els molts enfrontaments documentats per la qüestió de la llenya amb els veïns d’aquest pobles permeten deduir que era força elevada la quantitat de llenya que s’aprofitava. Amb la desamortització de l’any 1835 el bosc quedà sense cap control i la llenya extreta devia augmentar considerablement, a part de la fusta utilitzada per a altre usos, i per això el bosc quedà gairebé en una situació de desforestació. Un cop el bosc de Poblet va ser repoblat i gestionat per l’Estat, s’aturaren els abusos en l’extracció de llenya i es va començar a regenerar.

En aquest barranc, a l’igual que en altres del Bosc de Poblet, des de molts segles enrere es va practicar el carboneig com una forma d’aconseguir carbó vegetal o de fum, bàsicament d’alzina encara que també es podia utilitzar la llenya de pi, de roure o d’om, i va ser un recurs força important fins a l’aparició de nous combustibles com el fuel o el gas. Aquesta feina, sempre constant des del segle XII, únicament es va aturar durant els 20 anys de veda de totes les activitats d’aprofitament del bosc establerta pel Servicio Hidrológico-Forestal a l’inici del segle XX. És a mitjans del segle XX, i dins de la política forestal d’aquella època, en aquest bosc, aleshores propietat de l’Estat, quan es van treballar les últimes carboneres, activitat que es va acabar definitivament quan van quedar desertes les subhastes que es realitzaven perquè el carboneig ja no era rendible.

El barranc i la vall de l’Argentada està situada al bell mig d’una zona minera compresa dins de tot el grup de mines i galeries de la mina anomenada l’Atrevida, encara que amb noms diferents segons la situació del filó a explotar, com ara les galeries Reconquesta o mina del Torn, o l’explotació anomenada Argentífera o Dolores. L’explotació minera d’aquesta zona data de molt antic amb l’extracció de plata per part dels romans i, més tard, pels sarraïns. També els abats de Poblet portaren a terme explotacions en aquesta zona en diferents èpoques amb altres noms com el Cros Ric o el Cros Gran. Les extraccions més importants han estat de barita, sobretot al llarg del segle XX, però també s’han efectuat extraccions de cobalt, galena, niquelina i plata entre d’altres al llarg de la seva explotació durant molts segles. De fet, en aquesta zona tan rica en minerals, se’n tenen més de cinquanta varietats inventariades. En diverses ocasions s’han intentat explotacions que no han donat el resultat esperat per diferents raons. Per exemple, durant la guerra del Francès, el cos d’artilleria de l’exèrcit va voler extreure plom per munició sense tenir cap èxit. L’any 1822 guerrillers carlins van voler extreure galena i tampoc no van aconseguir-ho. De fet, l’explotació més forta es va produir durant el segle XX a través de companyies privades que van obtenir concessions de l’Estat. De fet, la mina Atrevida es coneix des de l’any 1915 i fins a la dècada dels anys 70 s’explotà amb ple rendiment. Posteriorment, l’activitat va anar minvant fins al 1990 data durant la qual es tanquen definitivament les mines.

Manel Martínez.: “Itinerari pel barranc de l’Argentada” “El bosc de Poblet a través dels anys”. 

http://clubexcursionista.salouentitats.cat/files/4-39550-annex/el_barranc_de_largentada.pdf

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

Read Full Post »

El Trill Associació Cultural del Terme d’Argençola organitza una sèrie de caminades sota el nom de “Matinals del Trill″.

Aquest mes participarem en la ruta L’ALTA ANOIA SORPRENENT – Caminades populars amb històries, organitzada per l’Alta Anoia – Consorci per la Promoció de l’Alta Anoia i que transcorre per al terme d’Argençola.

MATINALS-DEL-TRILL-2015

Dades tècniques:

Dia: diumenge 10 de maig de 2015

Distància: 15 km
Hora de sortida: 8’30h
Lloc de sortida: Carbasí (Argençola)
Nivell de dificultat: baix
Recorregut: circular
Cal portar esmorzar i beguda
** es servirà cafè **

Inscripció obligatòria GRATUÏTA a:

ALTA ANOIA Tel. 93/868 03 66 (de dilluns a diumenge – matins; dimarts i dijous – matí i tarda)

Email: info@altaanoia.info

MAPA

L’església, d’orígen romànic, de Sant Bartomeu de Carbasí, serà el punt de trobada d’aquesta caminada.
A partir d’aquí, entre camps de conreu i una forndosa obaga de pinasses, arribarem per primera vegada al Camí Ral, per enlairar-nos tot seguit pel solei fins a la carena on hi dominen tots els vents.
En acabar d’esmorzar, baixarem fins a Santa Maria del Camí, capella romànica al peu del Camí Ral, que travessarem, i, sempre deixant-lo a la nostra dreta, arribarem al nucli de Porquerisses, carrer de cases que va néixer i créixer a peu del camí, on hi havia un hostal, que menava de Barcelona a Lleida des de temps immemorials.
Continuarem la caminada pel mateix camí fins a l’Hostal del Violí, i tot pujant entre boscos i conreus tornarem a Carbasí.
Durant la caminada explicarem anècdotes i vivències d’antics viatgers al seu pas per aquest importat Camí Ral.

Ruta i guiatge:

PATRIMONI

 

 

 

 

CARTELL CAMINADA / EL CAMÍ RAL / HOSTALS I VIATGERS

Read Full Post »

El Trill Associació Cultural del Terme d’Argençola organitza una sèrie de caminades sota el nom de “Matinals del Trill″.

MATINALS-DEL-TRILL-2015

RUTES PER MONTSERRAT

RUTA 4 / CAN MASSANA – COLL DE PORC (ruta circular que dona la volta a la regió de les Agulles i els Frares Encantats)

Dia: diumenge 29 de març de 2015
Sortida: Igualada (Hotel Americà) amb cotxes particulars
Hora: 8,30 h del matí  (sortida d’Argençola 8,15 h)
Ruta: Can Massana, Sant Pau Vell, coll de Guirló, la Portella, Refugi de Vicenç Barbé, Pas del Príncep, Coll de Porc, la Roca Foradada, coll del Guirló, Can Massana.
Temps aproximat: 3 h
Distància total: 7,5 km
Tipus de ruta: circular
Dificultat: baixa

 

Sant Pau Vell

Església de planta de creu en la qual es distingeixen tres braços. Coberta amb volta de mig punt i volta un xic apuntada, les quals estan pràcticament esfondrades. A l’absis nord hi ha una finestra de doble esqueixada. El Centre Excursionista de Gràcia va habilitar-hi als anys 70 una mena de refugi, que va frenar la degradació d’una part de l’edifici. El conjunt de Sant Pau Vell, format per les restes de l’església i del castell, va ser inclòs en l’“Inventario de Arquitectura Militar” (referència A.M.N. 034, D. 22-4-1949), la qual cosa comportava la seva qualificació com a Bé del Patrimoni Nacional, assimilat després a Bé d’Interès Cultural (referència R.1.51.5210), i actualment, segons la normativa vigent, Bé Cultural d’Interès Nacional. Inclòs també enl’“Inventario del Patrimonio Español de carácter histórico-artístico. Provincia de Barcelona. 1979-80.” del Ministeri de Cultura (núm. 0670).

L’antiga parròquia de Sant Pau de la Guàrdia, que s’aixecava inicialment al costat del castell de la Guàrdia, fou la primera parròquia del terme del Bruc i fins al segle XV no passà a dependre d’aquella (pel despoblament d’aquest sector), fins aleshores sufragània seva (al segle XIX recuperà el caràcter de parròquia rural).

Les seves ruïnes (d’un temple que havia estat consagrat l’any 1084 i renovat als segles XIII–XIV) són conegudes avui per “Sant Pau Vell”. Al 1742 fou bastida una nova església un xic més avall, prop de la masia de Ca n’Elies o Forn del Vidre, al lloc on hi havia des del segle XIII una capella dedicada a Sant Abundi (o Aon). “El 1370 el rei Pere III vengué al Monestir de Montserrat la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal, del castell de la Guàrdia i de la parròquia del Bruc, que el Monestir mantingué fins a la fi de l’Antic Règim.”

Segons Carreras: “Del s.XV arrencarà la desaparició del castell de la Guàrdia, així com la construcció de l’església de Sant Pau en el mateix solar”. El 1677, sols n’existien els fonaments, a poca diferencia com avui dia, els quals, diu Argáiz, se trobaven “on està assentada l’església parroquial, per ésser església encastellada”. Aquesta església coneguda ja per Sant Pau Vell, no és més que un pilot de runes que fan l’ofici de pedrera als veïns de la Guàrdia.

Al 1889 es mantenien en peu fragments de volta apuntada, amb arrebossats i motllures de guix. La volta mostrava l’absència de les tradicions de l’art romànic i absoluta influència del gòtic. No és, doncs, l’antiga capella del Castell, com suposa Argáiz, sinó altre que la substituí, al segle XIV. El que ens hauria il·lustrat respecte a ella, o sigui l’arxiu parroquial, fou cremat en 1810, per l’exèrcit napoleònic, juntament amb la nova església”. (Carreras). Martí y Cantó, el 1863 explicava que: “en la actualidad, señala el punto en que estaba el castillo, una bonita capilla dedicada al apóstol San Pablo, sufragánea de la parroquia del Bruch”.

Segons el P. Albareda, la més important adquisició que va fer l’abat Jaume de Vivers (1348–1375) fou la del famós castell de la Guàrdia, i de la parròquia del Bruc, feta al 1370, al rei Pere III, per 36.000 sous. Pere Sacosta, batlle general de Catalunya, en l’escriptura de presa de possessió, certificava “de voluntat e exprés manament del dit Senyor Rei […] haver venut al molt honrat e religiós frare Jacme, prior del monestir de Santa Maria de Montserrat, e al dit monestir per tot temps, en franc alou, lo castell de sa Guàrdia e la parròquia”.

http://muntanyamontserrat.gencat.cat/ca/el_parc/cultura/patrimoni_arquitectonic/sant_pau_vell/

montserrat-b

Read Full Post »

Fotos: Joan Soler Oller

Read Full Post »

El Trill Associació Cultural del Terme d’Argençola organitza una sèrie de caminades sota el nom de “Matinals del Trill″.

MATINALS DEL TRILL 2015

RUTA LA VOLTA A ARGENÇOLA

Dia: diumenge 1 de març de 2015
Sortida: Argençola (bàscula)
Hora: 8,30 h del matí
Ruta: Argençola, Cal Macari, Solà del Mestre, Riera de Clariana, Molí Nou, Toll del Molí Nou, Fondo del Freixe, Font del Freixe, Ca l’Ignasi, Ca la Jerónima, Plana de Fontanelles, Horts del Sastre, Argençola.
Distància total: 7 km
Tipus de ruta: circular
Dificultat: baixa

Us animem a fer fotos i penjar-les a Instagram amb el hashtag #voltaargençola.

A l’arribada un bon esmorzar per agafar forces (preu 4€) a la 4a Matinal d’intercanvi de llavors de la Catalunya Interior.

Argençola-3

La Riera de Clariana
Xarxa Natura 2000, ZEPA GOV/112/2006
El tret principal que caracteritza aquesta zona com a especial és que està assentada sobre un material sedimentari de l’oligocè amb litologia de roques calcàries, lutites, gresos i guixos, accentuant la litologia superficial d’aquests últims en la conca i en el llit del riu. Són guixos formats per precipitació i sedimentació de les sals marines en l’oligocè, en evaporar les últimes llacunes d’aigües de mar que cobrien aquesta zona, i que suggereixen elevades concentracions de sulfat de calci i carbonats en els sediments del riu.

La climatologia de transició entre el clima mediterrani de muntanya mitjana amb influència continental, juntament amb l’altitud que es situa entre els 400 i 600 m, és un dels altres aspectes que caracteritzen la zona.
A nivell faunístic, la poca accessibilitat de l’entorn, junt amb el fet d’estar envoltada de pinedes poc transitades permet deduir que la fauna autòctona ha de tenir una molt bona representació, tot i això molt desconeguda fins el moment. La poca presència humana permet, també que la qualitat de l’aigua de la riera sigui altament  satisfactòria i permeti la presència del cranc de riu autòcton, entre d’altres espècies que caldria determinar.

La riera de Clariana va esdevenir un recurs aprofitat per a la construcció de diversos molins fariners, alguns d’ells arquitectònicament molt interessants, com podria ser el cas del Molí de Contrast. En documentació de l’Arxiu Parroquial de Clariana, s’esmenta en un capbreu de 1606. Anteriorment es coneixia com el Molí de Cal Mestres, essent el seu darrer moliner, Josep Mestres i Llobet. Segurament es deixà d’utilitzar a inicis del segle XX, moment en que va començar la seva degradació per l’abandó. El seu actual propietari, esta duent a terme la tasca de recuperació d’aquest molí.

Argençola-2
Aquest molí desguassava en un altre molí situat uns metres al sud. Segurament aquest formava part del primer. Aquest segon molí, conserva la seva forma original. Destaca l’interior, on s’observa una volta de canó lleugerament apuntada, i els elements del molí encara in situ. Des de l’exterior es veu la sortida d’aigua del molí, amb un petit arc adovellat de mig punt. L’aigua sortint, anava a parar a la riera de Clariana uns metres més avall. Esmentar que l’edifici que s’està restaurant, presenta un entorn ordenat, en canvi l’orientat més al sud, presenta un entorn més desordenat i ple de vegetació.
A nivell paisatgístic, la poca intervenció humana ha premés que aquesta zona es conservi en un molt bon estat natural, tot i que les ventades del gener del 2009 i les nevades del març del 2010 han fet malbé gran quantitat d’arbres que romanen arrencats al mig del bosc.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »