El Trill Associació Cultural del Terme d’Argençola organitza una sèrie de caminades sota el nom de “Matinals del Trill″.
RUTA: CAMÍ DELS BONS HOMES / SANTUARI DE QUERALT – PEGUERA
(1a etapa del Camí dels Bons Homes)
Dia: diumenge 28 de juny de 2015
Sortida: Igualada (Hotel Amèrica) 8 h del matí (cotxes particulars), 3/4 de vuit Argençola (bàscula)
Ruta: Font Negre, Santuari de Queralt, font de la Vedella, riera de Tagast, Espinalbet, església de Sant Miquel, Coll d’Oreller o de l’Orier, pla de l’Estany, Coll de les Nou Comes, obaga de Nou Comes, Camí dels Planos, Pista de Peguera, font de Cal Coix, Peguera, Rasos de Peguera.
Distància total: 16 km
Tipus de ruta: lineal. La ruta no és circular, caldrà deixar cotxes al final de l’etapa.
Dificultat: mitjana (apte per a tothom amb un mínim de preparació)
Cal portar esmorzar i dinar.
Cal confirmar assistència al correu: associacioeltrill@gmail.com
Rere la història dels Càtars: Camí dels Bons Homes
El Camí dels Bons Homes és un itinerari transpirinenc de aproximadament 200km que va des del Santuari de Queralt (Berga- Catalunya) al Castell de Montsegur (Arièja- França). Aquest itinerari rememora l’exili dels càtars occitans, anomenats altrament Bons Homes i Bones Dones, que promovien el cristianisme pur i senzill, basat en l’espiritualitat i en contra de l’autoritària, corrupta i ostentosa Església catòlica del S.XIII.
Del Santuari de Queralt (Berga) a Peguera: entre trobadors luxuriosos i vilatans heretges
Descripció
Sortida de l’aparcament de la Font Negre, 30 minuts de pujada fins a la sortida de l’Etapa al Santuari de Queralt.
Inici etapa:
– 0,00 km (1.120 m). Queralt. Cal dirigir-se a l’esplanada del davant de l’església. Un monòlit assenyala el començament del camí. Cal anar cap a l’oest seguint la senyalització, vertical i horitzontal, del GR 107 per cercar el camí. Cal deixar a l’esquerra el camí d’accés a la cova de la Troballa (curiós edifici i capella modernista de formes agudes), que puja per unes escales, i baixar a mà dreta pel camí que s’endinsa en un bosc espès de faigs. Al cap de 250 m es passa la font de la Vedella. Se segueixen els senyals fins que se surt a una carretera asfaltada.
– 2,24 km (1.125 m), 0 h 32 min. Carretera de Castellar del Riu a Berga. Es gira a l’esquerra, a l’O. Als 70 m es trenca a la dreta, al N, i es puja pel vessant O de la riera de Tagast.
– 2,72 km (1.166 m), 0 h 41 min. Carretera BV-4243 de Berga als rasos de Peguera; se segueix durant 80 m a l’esquerra i es deixa per una pista que remunta a mà dreta cap a Espinalbet.
– 3,20 km (1.235 m), 0 h 53 min. Espinalbet. Es passa enmig del petit nucli de cases deixant l’església de Sant Miquel a mà dreta. El camí gira al NO, a l’esquerra, puja fins als prats de sota la Mare de Déu de Corbera i es dirigeix al NE seguint una pista ampla que es troba en el punt km 3,90 del recorregut.
– 4,48 km (1.411 m), 1 h 15 min. Coll d’Oreller o de l’Orier. Encreuament de camins. Es pren la pista de més a l’esquerra (N/NO) que remunta per dins del bosc. De seguida es deixa a mà dreta (km 4,64) una variant del GR 107 que passant pel costat del roc de l’Estany, baixa a Casanova de les Garrigues, masia restaurada dedicada a l’agroturisme, i pel Camí dels Planos retroba el trajecte a peu.
– 5,44 km (1494 m), 1 h 34 min. Bifurcació. Es deixa el mas de l’Estany a l’esquerra (O) i es pren a mà dreta (NE) un camí ample que voreja, també per la dreta, el pla de l’Estany, una extensa esplanada herbada rodejada de boscoses muntanyes que acollí en l’antigor un estany de grans dimensions.
– 6,53 km (1487 m), 1 h 50 min. Coll de les Nou Comes. Canvi de direcció. Es continua ara cap al NO per un senderó que davalla per l’esplendorosa obaga de Nou Comes, un ombrívol, humit i espès bosc ple de faigs, roures, boix i molsa. Es tenen bones vistes a llevant dels Cingles i la Soleia de Confós, i, al nord, de la Solana de Peguera.
– 7,86 km (1454 m), 2 h 09 min. Bifurcació. S’agafa el sender de la dreta (O/NO) que descendeix per la fageda fent ziga-zagues fins a desembocar al Camí dels Planos (km 8,27, 1389 m, 2 h 16 min), que se segueix per l’esquerra (NO), ara planerament, en direcció a Peguera. S’és a l’antic traçat del trenet que duia el carbó des de les mines de Peguera fins al punt de recollida. Es passa un petit túnel. Al final del tram pla, es travessa un torrent i es puja a la pista de Peguera.
8,81 km (1.420 m), 2 h 26 min. Pista de Peguera: cal seguir-la cap a l’esquerra, al NO. Més endavant, se’n troba una altra (km 9,39). Es continua en la mateixa direcció, deixant, més enllà (km 9,86) la desviació a l’esquerra que duu als anomenats Pisos.
– 11,08 km (1.580 m), 3 h 06 min. Es deixa a la dreta el trencall de la pista al coll de la Creu de Fumanya. Passat el revolt hi ha la font de Cal Coix (dinar). S’entra a Peguera.
– 12,66 km (1.612 m), 3 h 30 min. Peguera, antic nucli rural i miner, actualment deshabitat.
Final etapa.
Descipció de l’etapa:
http://www.camidelsbonshomes.com/pl24/etapes/id13/berga-gosol.htm
Per anar a buscar els cotxes, ens caldrà afegir uns tres Km més, agafant una sendera a l’esquerra del poble de Peguera, que ens portarà de pujada fins a Rasos de Peguera.
– 15,66 km, (1.850 m), 4h 30 min. Rasos de Peguera
EL CAMÍ DE L’ÚLTIM CÀTAR
El context històric del Camí de l’últim càtar
Guilhem Belibasta va ser l’últim perfecte o sacerdot càtar conegut. Nascut cap al 1280 a Cubièra (Cubières, Llenguadoc), va unir-se al catarisme a començaments del segle XIV quan aquella manifestació religiosa ja havia entrat en retrocés. La Inquisició estava, aleshores, ocupada en una ofensiva per contrarestar una esporàdica revifalla deguda, especialment, a l’activitat dels germans Guilhem i Pere Authier, ambdós relacionats amb el vescomtat català de Castellbò. Pere Authier va ser capturat el 1310 a Castèlnòu d’Arri (Castelnaudary), jutjat i cremat viu a Tolosa el 1311 (l’inquisidor del moment, Bernat Gui, va inspirar el personatge homòleg a la novel·la “El nom de la Rosa” d’Umberto Eco).
Bélibasta i el seu mentor, Felip d’Alairac, van ser empresonats a Carcassona l’any 1309. Fets escàpols, van passar a Catalunya, on els seus destins se separaren. Després de viure, entre altres indrets, a Berga, Lleida, Flix, Prades i Tortosa, Belibasta s’establí definitivament a Sant Mateu del Maestrat, País Valencià, on va congregar-se una petita comunitat occitana. Arnau Sicre, fill d’una dona càtara a qui s’havien expropiat les propietats i amb la intenció de recuperar-les –segons un pacte amb el bisbat de Pàmies (Pamièrs, Llenguadoc)-, va enganyar Belibasta perquè oficiés elconsolament (sagrament absolutori) a una dona de bona casa. Acompanyats d’una petita comitiva, van dirigir-se al nord del Pallars. Arribats a Tírvia, aleshores dins dels límits del vescomtat de Castellbò, Sicre delatà Belibasta. Ambdós foren traslladats a Castellbò, on romangueren empresonats. Lliurat pel bisbe d’Urgell al bisbat de Pàmies fou jutjat a Carcassona el 1321 i cremat viu a Vila-roja del Termenès (Villerouge-Termenès).
Com a detall curiós, es coneix una frase (podriem dir que va ser de caràcter premonitori) enunciada pel Guilhem Belibasta abans de la seva execució, va ser: “D’aquí 700 anys el llaurer reverdirà”, amb el llaurer simbolitzava l’amor dels càtars. La curiositat és que 700 anys després estem recordant els càtars i la vida d’aquest últim càtar.
Pinzellada sobre el Catarisme:
El catarisme va ser un moviment religiós “herètic”, des del punt de vista de l’església catòlica, vinculat amb corrents gnòstics i dualistes del primer cristianisme. Durant els segles XII i XIII es va estendre amb molta força entre les classes cultes i la noblesa d’Occitània. L’èxit del moviment suposava una amenaça ben real per a la influència romana, tant que, finalment, el Papat va promulgar una croada contra l’”heretgia” càtara o albigesa (el focus inicial se situava a Albi). Les conseqüències de l’anorreament del catarisme estan lligades amb el rumb que va prendre la Catalunya medieval i el conjunt d’Europa: de fet, el Papat i la monarquia franca van veure en la seva eliminació una oportunitat per a la restitució dels vells imperis romà i carolingi, el símbols d’un vincle entre els poders terrenal i religiós anhelat pel Papat. En definitiva, la croada va ser, també, l’excusa per a l’expansió francesa cap al sud i es va fer a despit de l’incipient estat occità i català aleshores en procés de formació.
La derrota de Muret (1213), on va morir el rei Pere I -un fet històric excepcional-, va significar l’inici de la fi del catarisme però, també, del tràgic declivi polític d’Occitània, de la seva brillant cultura i del seu idioma i el canvi substancial de la política catalano-aragonesa, que durant el regnat de Jaume I va girar-se definitivament cap al sud i enllà del mar (els actuals País Valencià i les Balears).
Els darrers reductes càtars van desaparèixer de Catalunya a començaments del segle XIV després de la mort de Belibasta.
Informació ressenya caminada: http://www.camidelsbonshomes.com/
Read Full Post »
